Els castells són una activitat molt popular a Catalunya, però hi ha alguna gent que els odien. Volem saber qui són i per què. El pla d’aquest article és estudiar tres textos anticastellers, explicar qui els va escriure i analitzar el seu contingut i les seves intencions.
Text 1: “Campaña de rechazo “castellers” como patrimonio de la humanidad“
L’any 2010, l’ONU va declarar els castells com a Patrimoni de la Humanitat. Però just abans, van llegir una carta del GAV que expressava odi cap als castells. Es titula “Campaña de rechazo “castellers” como patrimonio de la humanidad” i comença dient: “Desde el Grup d’Accio Valencianista nos ponemos en contacto con usted, para denunciar el desamparo que sufren los niños y menores que participan de una manera activa en los llamados “Castellers”.
El Grup d’Acció Valencianista és un grupuscle blaver d’ultradreta que es caracteritza pel seu odi a Catalunya, la llengua catalana, la seva unitat i ortografia, la cultura i les festes catalanes i valencianes. A més de manifestacions i publicacions, també fa accions de boicot, pintades, amenaces, llistes negres, lesions, insults, vexacions, maltractaments, robatoris amb força, danys, agressions, llançaments d’ampolles i de pedres, etc. Fins ara, no s’ha pogut demostrar la seva implicació en els atemptats contra Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster, tot i les sospites circumstancials. Aquest grup s’autoanomena “valencianista” però, pel seu odi a la cultura valenciana, seria més adequat anomenar-lo “antivalencianista”.
El principal argument del GAV contra els castells és la mort de dos castellers menors d’edat: Mariona Galindo (dels Capgrossos de Mataró, l’any 2006) i David Sánchez (Nois de la Torre, 1983).
La carta del GAV parla dels moviments dels castells com si fossin terratrèmols mortals: “Las oscilaciones y las sacudidas que deben soportar los “castellers” que conforman el tronco de la torre es mayor cuanto mayor sea el numero de pisos y el numero de “pilares”.” És veritat que la inestabilitat augmenta amb el número de pisos (un 3 de 8 és més inestable que un 3 de 6), però l’última part és falsa, ja que un 4 de 7 és més estable que un 2 de 7, per exemple.
La carta continua dient: “Pero esas oscilaciones y sacudidas son recibidas por los menores en el “Pom de dalt” de una manera brutal, aun mayor al estar a mayor altura y sin sistema de seguridad alguno”. Això és fals: les batzegades dels castells són més perilloses per als segons i terços, que aguanten més pes. També és mentida que la canalla no tingui cap sistema de seguretat, sinó que estan protegits pel casc, els protectors bucals, la pinya, etc.
Text 2: ¿Hay que prohibir los “toros” o los “castellers”?
El segon text que estudiarem el va escriure Ernesto Milá. Aquest senyor té un llarg Curriculum Vitae polític, que passa per grups com el Círculo José Antonio, Fuerza Nueva, el Alcázar, Juntas Españolas, España 2000, etc. Va col·laborar amb nazis alemanys, feixistes italians i dictadors sudamericans. També se l’ha relacionat amb accions violentes a la sala d’art “Taller Picasso”, la Gran Enciclopèdia Catalana i la revista “El Ciervo” (a Barcelona), la UCD (a Madrid) i una sinagoga (a París). Això l’ha portat a passar per les presons de la Santé (París), Carabanchel (Madrid) i la Model (Barcelona). Últimament publica textos sobre teories conspiranoiques.
Ernesto Milá coneix molt poc el món casteller. No sap els noms dels castells i parla de “concentraciones”, “encuentros” i “certámenes” enlloc d’actuacions.
Segons Ernesto Milá, els castellers, els caps de colla, el públic i, fins i tot els pares, són maltractadors de canalla: “Hemos visto, personalmente, a los niños que “coronan” el “castell”, llorar mientras subían, porque no querían subir más alto. Les intimidaban los gritos del “cap de colla”, el público que gritaba todo tipo de frases, no siempre agradables de oír, ver como cambia el panorama a medida que se va ascendiendo por los pisos del “castell”, o las increpaciones del propio padre, de estricta observancia nacionalista, etc”. És fals dir que els pares de la canalla són “de estricta observancia catalanista”. Els castellers tenim diferents opinions polítiques i diferents orígens geogràfics.
Ernesto Milá diu que està contra el nacionalisme: “Quizás algunos términos con los que hemos apostrofado al nacionalismo parezcan excesivos; de hecho lo son, pero hay enemigos a los que se respeta y otros a los que se desprecia, adivinen la consideración que tengo para el nacionalismo y el independentismo”. Això és contradictori amb el fet que Ernesto Milà ha format part de grups nacionalistes com el Partido Español Nacional Socialista, el Frente Nacional de Juventud i Democracia Nacional. Per aquest home, el nacionalisme espanyol és bo i el català és dolent, les tradicions espanyoles són bones i les catalanes són dolentes,… Per tant, el problema no és el nacionalisme ni les tradicions: Ernesto Milá és espanyolista i anticatalà.
Ernesto Milá es considera un bon investigador: “Para servidor, que ama la ciencia, la racionalidad y el orden, el nacionalismo es una bicha reptante, repugnante y que segrega la baba fétida, venenosa y maloliente del independentismo.” En teoria, els historiadors haurien de ser objectius. No tots ho són, però la majoria dissimulen. En canvi, Ernesto Milá fa públic del seu odi, cosa que demostra la seva falta d’objectivitat. Ell mateix es desqualifica.
Ernesto Milá afirma que “Desde hace una década los encuentros (sic) de castellers se obstinan en batir sus propios records, como si los catalanes de antes, fueran sólo una banda de mindundis, esmirriados, sin fuerza para levantar “castells” de más de seis pisos”. Aquest escriptor no té ni idea de la història dels castells. Ell situa el desig de fer grans castells el 1995, més o menys, però aquest és l’objectiu dels castells des del seu inici. Tots els castellers sabem que al segle XIX ja es feien castells de 9. De fet, abans de 1981, l’opinió de molts castellers era just al contrari: creien que els pagesos, menestrals i pescadors del segle XIX eren més forts i bons castellers que no pas ells, que tenien més estudis però menys força.
Segons Ernesto Milá, els castells són una tradició “reservada, hasta hace poco, para hombres fuertes y recios, “fadrins” hechos de vigor de la tierra y “carn d’olla”. Sin embargo, hemos visto como se incluían chicas y adolescentes, no tanto por integrarlos en la fiesta, ni mucho menos por el prurito de la igualdad sexual, como para romper records de manera fraudulenta y abusiva”. El llibre “La dona i l’economia en el món casteller” explica molt bé com les dones van lluitar per poder participar en els castells. Jo no veig què hi ha de fraudulent en la participació de les dones i els nens en els castells. Cada pis del castell ha de tenir un número determinat de persones, però la seva edat o sexe és indiferent. La Declaracó Universal dels Drets Humans diu que totes les persones neixen lliures i iguals, però el senyor Milà sembla no estar-hi d’acord. Sabem que la canalla ja participava en el ball de valencians des de 1770 i que la dida del general Prim feia de crossa als castells al principi del segle XIX. Per tant, la participació de dones i infants als castells no va començar al final del segle XX, sinó molts anys abans.
Ernesto Milá parla molt de les caigudes dels castells: “Abundan los “castells que fan llenya” (castillos que se caen) y las luxaciones y roturas de huesos. En ocasiones son dramáticas. Por que, a más de un “casteller”, se ha roto la columna vertebral y ha terminado con las cervicales pulverizadas, desde entonces, acude a las concentraciones (sic) en silla de ruedas”. La contundència d’aquestes frases contrasta amb la falta de proves, fonts i estudis. Qualsevol persona que consulti la Base de Dades Castellera pot comprovar que, en els últims anys, cauen menys del 2% dels castells. Ernesto Milá només ens diu una estadística, la de morts: “En los últimos 150 años, sólo había habido dos casos de accidentes mortales de castellers”.
Ernesto Milá diu que la Televisió de Catalunya no mostra imatges de caigudes: “pero jamás, y somos tajantes, jamás, sirven los planos medios en las que podrían percibirse las expresiones de dolor, de miedo y de tensión angustiosa, que se producen justo cuando todos los cuerpos han tocado tierra o han caído sobre alguien…”. Tots sabem que la pinya impedeix que els castellers caiguin a terra. Les retransmissions televisives mostren les caigudes, quan es produeixen, i també les expressions posteriors dels castellers, que poden ser de fracàs, però també de celebració, si el castell s’ha carregat.
Ernesto Milá creu que TV3 està manipulada: “Es evidente, que los operadores y realizadores de Canal 33, no actúan por su cuenta, evitando las escenas de dolor, las luxaciones de músculos, las roturas de huesos (costillas, clavículas, brazos, vértebras, etc.), es evidente que siguen las consignas del “censor” y del “comisario político”, que siempre, inevitablemente, actúa en los medios de comunicación catalanes”. Però Ernesto Milá no fa públic cap manual d’estil, ni nom de persona, ni document, prova, testimoni o partida pressupostària que demostri l’existència d’aquests comissaris polítics. Aquesta suposada censura, per altra banda, no serviria de res perquè, a més de la Televisió de Catalunya, hi ha molts altres mitjans de comunicació que parlen de castells.
Ernesto Milá té un projecte editorial: “Hace poco estuvimos entreviendo la posibilidad de elaborar un libro de fotografías realizadas en este tipo de fiestas, que debería titularse “Como media Catalunya se partió en el espinazo ante el regocijo de la otra media”. En estos certámenes (sic), eso es precisamente, lo que ocurre”. Ja han passat quasi 20 anys i aquest llibre encara no ha sortit a la llum. Sembla que té dificultats per a trobar unes imatges que, segons la seva teoria, haurien de ser molt abundants.
També vull comentar la frase “ante el regocijo de la otra media (Catalunya)”. La rivalitat entre les colles grans és molt coneguda, però la frase que millor la defineix és “Que caiguin, però no es facin mal”. Quan cau el castell d’una colla gran, els seus rivals (que no mai no es posen a la pinya d’aquella colla), corren a aguantar la pinya perquè no s’obri i ningú no caigui a terra.
L’única persona que reconeix públicament la seva alegria quan els castellers es fan mal és Ernesto Milá. Potser té alguns seguidors, però no són mitja Catalunya, com ell diu. Desitjar mal dels altres està malament des del punt de vista ètic i moral. Els psicòlegs ho diuen amb la paraula alemanya “shadenfreude”. Scott Lilienfeld, professor a la universitat d’Emory, diu que “La nostra investigació conclou que la propensió a experimentar schadefreude es superposa substancialment amb trets d’una personalitat fosca, com el sadisme, el narcisisme i la psicopatia”.
Si volem de contestar la pregunta d’Ernesto Milá (¿Hay que prohibir los “toros” o los “castellers”?), necessitem conèixer també estadístiques dels toros. A la wikipèdia hi ha una llista de 48 toreros professionals morts entre 1801 i 2017. Pel que fa als correbous, des del 2007 fins el 2016 hi va haver 32 morts. Només l’estiu del 2022 al País Valencià, hi va haver 9 morts. Recordem que, segons Ernesto Milá, en tota la història dels castells només hi ha hagut dos morts. Aquestes estadístiques són suficients per contestar la seva pregunta.
Text 3: Castells: los niños de otros
A l’última diada de Sant Fèlix, una aixecadora de la Colla Vella va ser portada a l’hospital en helicòpter. Amb una transparència exemplar, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, va informar de la seva evolució: El dia 1 de setembre, la Mia va ser translladada a planta i el dia 4 de setembre va sortir de l’hospital. Tot el món casteller va compartir la seva solidaritat.
En canvi, una altra mena de gent va aprofitar-se d’aquesta caiguda. El dia 3 de setembre, una tal Ignacia de Pano va publicar un article titulat “Castells: los niños de otros”. Comença dient: “Estos son los hechos” i explica la caiguda. Quan l’article es va publicar, la Mia ja havia sortit de la UCI, però aquest article no ho diu. Ignacia de Pano pot actualitzar el seu article quan vulgui però, fins ara, no ha considerat necessari fer-ho. Per a ella, la salut de la Mia no és important.
Ignacia de Pano diu que els caps de colla fan pujar als castells “esos niños a los que se refieren no son los suyos, ni los de nadie que conozcan. Son los niños de los Otros”. El món casteller ha integrat molts castellans, especialment canalla (alguns dels quals després han sigut caps de colla). Però poques coses fan tan feliç a un casteller com veure els seus fills pujant als castells.
Podria posar molts exemples, però només en donaré un: el 1948, Josep Batet (cap de colla dels Xiquets d’Erampunyà) va escriure: “que estamos muy animados, tan animados que estamos poniendo a prueba la formidable proeza del pilar de seis, pues creemos que podremos poner el enxaneta y al mismo tiempo le voy a explicar de la manera en que lo vamos a hacer: Segundo del pilar: José Mª Balcells (Boada, que le llamamos). Mi hijo Pepito. Mi hijo Ángel. Mi hija Aurora. Y de enxaneta mi hijo Alberto” (Món Casteller, volum I, 532-533). Josep Batet va néixer a Valls i parlava en català, però no el sabia escriure, per això la carta està en castellà. En un castell que era pràcticament impossible, hi volia fer pujar els seus quatre fills.
Al reportatge “Castells”, dirigit per Gereon Wetzel l’any 2006, es veuen algunes imatges de crits i amenaces. Ignacia de Pano per a escriure el seu article es basa, casi exclusivament, en aquest reportatge, que no és actual ni representatiu del món casteller. I afegeix: “No tenemos forma de saber si estas prácticas aberrantes se siguen produciendo o si fueron precisamente solo cosa de la colla protagonista del programa”. Ignacia de Parga diu que l’accident de la Mia no és el primer que s’ha produït: “Hace dieciocho años murió una niña, hoy Mia está en la UCI, dos casos en 18 años, amén de todas esas lesiones que puedan haberse producido y que desconozco”. Aquesta escriptora no coneix cap dels llibres, vídeos i programes de ràdio i televisió que parlen contínuament de castells, ni sap com posar-se en contacte amb la Coordinadora ni cap colla castellera. Un representant de la Colla Joves li ha contestat, oferint-li tota la informació que vulgui. No sabem si Ignacia de Pano sap la forma de llegir les respostes als seus articles.
Aquest article també compara els castells amb els toros: “Entre el público que presenció este momento terrible estaba el ministro de cultura Ernest Urtasun, muy sensible a todas las manifestaciones culturales que puedan conllevar daño físico a los animales, como se demuestra por su decidida militancia antitaurina”. Ignacia de Parga no publica cap estadística sobre accidents amb els toros. Potser també els desconeix i no té forma de saber quants s’han produït. Jo em pregunto si aquesta escriptora és realment tan ignorant com diu o només ho fa veure.
Conclusió:
Hi ha alguna gent (poca) que expressa públicament el seu odi als castells. Aquesta gent coneix molt poc el món casteller. L’excusa que fan servir és el suposat maltractament de la canalla però, en realitat, l’odi als castells és conseqüència directa del seu odi a Catalunya i a la nostra cultura.