Un dels llibres més polèmics sobre castells afirma: “originàriament els castells els feien els pagesos en finalitzar la collita i ni hi pujaven dones, ni hi pujaven nens. Què cony!” (Tapia, 2015, 317). Més endavant, l’autora torna a aquest tema: “Necessitem la canalleta per a fer castells i seguir amb la tradició? No. Originàriament no pujaven pas, oi?” (Tapia, 2015, 344).
Un altre llibre, més recent, es planteja la possibilitat que els balls de valencians féssin construccions humanes sense canalla i la seva incorporació fos, precisament, un dels canvis que va donar origen als castells: “va ser possible gràcies a la incorporació de la canalla, que reduïa el pes de la part superior del castell i, al mateix temps, oferia més estabilitat a la construcció.” (AADD, 2017, I, 42).
No podem estar d’acord amb aquestes afirmacions. En aquest text intentarem rebatre-les totes dues. No volem confondre-les ni barrejar-les, el nostre objectiu és saber si la canalla participava en el ball de valencians. En cas afirmatiu, lògicament, quedarà demostrat que també participava en els castells, des del principi.
Resulta curiós observar l’evolució semàntica de la paraula “canalla”. Deriva del llatí “canis” i, al principi, significava “grup de gossos”; en l’antic règim significava “conjunt de gent pertanyent als estaments subalterns”; de vegades encara manté un significat negatiu “persona vil, menyspreable”; però s’ha suavitzat per a referir-se als infants i a les persones més estimades del món casteller. Una mostra recent d’aquest afecte és el bateig, per votació popular, del primer satèl·lit de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya amb el nom d'”enxaneta”, el membre més conegut de la canalla castellera (Galan, 2021).
Als balls de valencians, hi participava canalla?
Per a saber si la canalla participava al ball de valencians, tenim dues fonts d’informació: la comparació tècnica amb els castells i altres torres humanes actuals i, per altra part, les notícies històriques que trobem en alguns documents antics. Quan fem la comparació tècnica, hem de tenir present que algunes coses han canviat (per exemple, tots els balls de valencians van desaparèixer abans de la Guerra Civil i es van recuperar a partir de 1958) mentre que altres es mantenen sense variacions (per exemple, la força de la gravetat).
Els castellers sabem, de sobres, que “els castells, els fa la canalla” però, en previsió que alguna persona no-castellera llegeixi aquest text, intentaré explicar la seva importància. La canalla forma el pom de dalt, una de les tres parts bàsiques dels castells; la seva agilitat i velocitat són imprescindibles per a garantir l’èxit dels castells; la seva confiança en la colla i en cada castell té un caràcter decisiu.
La canalla s’aprèn de memòria cada gest que fa per a pujar i baixar. Però, com que està en edat de creixement, canvia de posició cada pocs anys, per això és qui assaja més intensament. Ara bé, la canalla comença a fer castells quan encara no té la identitat completament definida, per això, els castells formen part de la seva educació. La canalla s’identifica íntimament amb la colla i amb els valors castellers. La colla és un espai de socialització on la canalla fa amics i desenvolupa la seva personalitat.
Les colles necessiten castellers de totes les edats però, si estem d’acord que els castells són una tradició, un dels seus objectius és passar d’una generació a la següent. La canalla és decisiva en aquest punt, ja que garanteix la seva continuïtat. Un bon indicador de la importància de la canalla és que, durant molts anys, els castells s’han conegut amb el nom de “Xiquets” i amb sinònims com “Nens”, “Minyons”, “Brivalls”, etc. Els castellers coneixem la importància de la canalla i no els estalviem felicitacions, premis i mostres d’afecte.
Es poden fer construccions humanes sense canalla fins a tres pisos, aproximadament. Per a fer torres més altes, es necessita la canalla o un entrenament molt intens (com els gimnastes olímpics i els acròbates de circ). Els Negrets de l’Alcúdia són una muixeranga valenciana que, des de temps immemorial, fa una construcció humana anomenada “campana”, amb tres pisos d’alçada (4+3+1). Fins a l’any 2002, els Negrets estaven formats només per noiets. Agustí Vallès, negret en els anys vuitanta i actual mestre de la colla, ens ha explicat que “ahí no gastàvem xiquet, com hui” (Vallès, 2021). És a dir, la campana es feia sense canalla.
Tenim poca informació sobre els assajos del ball de valencians i dels castells abans del segle XX, però sabem que tenien altres oficis: pagesos, menestrals, pescadors, etc. i que no podien dedicar gaire temps als assajos. Qualsevol casteller entendrà que, si el ball de valencians es feia sense canalla, la seva incorporació va comportar un gran avantatge i, per tant, una millora immediata en les seves construccions humanes; molt possiblement, van guanyar algun pis.
Les colles castelleres universitàries fan castells sense canalla, però aquest és un cas diferent del que acabem de comentar, perquè aprofiten la tècnica i l’experiència de les colles castelleres convencionals. Els Arreplegats de la Zona Universitària, per exemple, han descarregat alguns 4 de 8. Per a una colla convencional ja és un castell important, però fer-lo sense canalla té un mèrit extraordinari. No és estrany que hagin rebut nombroses felicitacions (per exemple, Bofarull, 2009).
A segle XIX es féu, com a mínim, un castell sense canalla: L’endemà de santa Tecla de 1876, a Tarragona, “Per la Colla Vella, es descarregaren el «quatre de nou» i el «dos de vuit». La Nova hi replicava amb un «tres de set» plantat per tots els castellers casats de la colla i portant un «pilar de sis» en tot el trajecte de la Plaça de la Constitució, coneguda per Plaça de la Font” (Morant, 1967, 77). El el 2 de 8 i el 4 de 9 amb folre són castells de reconeguda dificultat; i ningú no recorda l’última vegada que el pilar de 6 va caminar. Si el cronista va utilitzar el verb “replicar” és perquè considerava que un 3 de 7 de casats tenia una dificultat semblant als altres castells.
Anàlisi històrica
Ara ens cal rellegir la història del ball de valencians, des del final del segle XVII fins a la seva transformació en els castells, al principi del XIX. En cada notícia observarem els detalls que ens permeten saber si hi havia canalla o no. Descartarem les notícies que no ens donen informació sobre aquest punt.
A les festes de Santa Tecla de 1687, actuà a Tarragona el “Ball de Balancians de Brafim. Gregori Rabada, ab nou companys”. Aquesta és la primera notícia coneguda d’aquest ball i, possiblement, la seva primera actuació. En aquell moment, el ball de valencians devia ser molt semblant al ball de bastons. Potser no és casualitat que, en la mateixa festa, hi actués “lo Ball de Bastons de Brafim. Jaume Rebadà ab nou companys” (Morant, 1980, 9). S’ha pogut demostrar que el Jaume Rabadà era el germà gran del Gregori (Bofarull, 2018).
L’any 1692 van actuar a Tarragona diversos balls, un dels quals “entre bueltas, cruzadas, y varias mudanças formava una campana puestos sus dançantes de pies unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo” (Vilar, 1693, 148-149). Possiblement aquesta campana fos igual o semblant a la que feien els Negrets de l’Alcúdia, una estructura humana de tres pisos que es pot fer sense canalla.
La “Memoria de lo que ha gastat lo ball de velencians”, de les festes celebrades a Reus l’any 1706, inclou “8 parells de sabatas” (Palomar, 2002, 13); per tant, se suposa que, en aquelles festes, el ball de valencians fou ballat per vuit persones.
L’any 1753, en unes festes a l’Argentera, es ballà un ball de valencians, que recità nou parlaments (Guix, 1941, 36-40); se suposa que aquest era el número de balladors.
A Reus, els anys 1724 i 1725 hi van ballar dos balls de valencians. L’any 1733, n’hi ballaren cinc, dos forasters i tres locals: “els grans, els mitjans i els petits” . El 1775, a les festes de sant Bernat Calvó, hi ballaren quatre balls de valencians. El 1798 ballaren dos grups, d’homes i de nois (Palomar, 2002, 14-17; Bofarull, 2007, 126-136). Hom ha especulat amb la possibilitat que els balls de valencians reusencs col·laboressin entre ells per a fer alguna construcció humana, però aquesta no devia ser gaire espectacular, perquè cap escrit no en parla.
En unes festes a l’Arboç, l’any 1770 “Prèviament concertats vingueren els balls dits valencians, el del Catllar, que féu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina es reputà pel millor; el de La Riera, el del Vendrell i de Sta. Margarida dels Monjos” (Viaplana, 1927, 217). Aquesta és la notícia més antiga que afirma que un ball de valencians féu una construcció humana de sis pisos. És un fet que crida l’atenció tant del cronista com del públic. Resulta molt difícil creure que es fes sense canalla (Ferrando, 2001, 20).
L’any 1786, el corregidor de Vilafranca va prohibir “el bayle bulgo dicho de Valencianos para andar delante de las Procesiones formado de diferentes Mancebos adestrandose a andar unos encima de otros” (Català, 1999). La paraula “mancebo” es pot traduir com a “jove” i també com a “solter”.
S’ha conservat un dibuix, possiblement de l’any 1786, on es veu un ball de valencians que balla i fa un pilar de 3. L’enxaneta del pilar és clarament més baixet que els altres balladors.
L’any 1791 es van celebrar a Valls les primeres festes extraordinàries de la Candela. Una setmana més tard, el rector de Valls pagà més de quatre lliures “per roba pressa en la botiga per los Noys de Castells”. Es podria tractar, simplement, d’una obra de caritat als fills de la família Castells. L’altra opció és que es refereixi a un ball de valencians, en el qual hi participaven nois. Cervelló creu que a partir d’aquell moment “aquell grup de balladors deixés de considerat un ball de valencians” (AADD, 2017, I, 42). Això no és exacte: durant anys, les colles vallenques van ser anomenades “castellers”, “Xiquets de Valls” i “ball de valencians” de forma indiferent; fins i tot amb expressions com “los formidables espadats, torres y castillos de hombres del llamado «ball dels Valencians»” (Milà, 1895, 284-285).
L’any 1794, Rafael d’Amat lamentava la suspensió de les festes de Tarragona amb els “balls dels titans, dels prims, dels valencians (…) i l’habilitat de castells o sostres de gent ab un noi al capdamunt fent-hi la figuereta” (Amat, 1987, 232). Hom ha interpretat que aquests castells ja estaven separats del ball de valencians. No ho creiem així, ja que “habilitat” no significa “grup, organització” sinó que l’Institut d’Estudis Catalans la defineix com “Perícia, destresa a fer alguna cosa” i ens dóna un exemple ben eloqüent: «Aquesta és una de les seves moltes habilitats»”.
L’any 1802, a Lleida, hi van actuar “dos danzas de treinta hombres cada una, (…) [que] formaban torres a la altura de seis estados, incluso el intrépido niño bailando a su remate” (Tarragó, 1948, 149).
Rafael d’Amat va descriure així la festa major de Vilafranca, l’any 1805: “Els balls dels Valencians, (…) aquells mossos de Vilafranca ab gran destresa pujant uns sobre altres, formen castells, habilitat ben difícil sostenitse uns ab els altres sobre dels muscles fins alló de tres o quatre sostres ab un noi al cap d’amunt” (Miralles, 2002). Com el 1794, Amat enumera primer els diferents balls i després descriu els castells, que són una “habilitat ben difícil” en la qual hi participa “un noi”.
Segons una nota d’arxiu, l’any 1810, actuà a Reus “lo ball de valencians ab dos homes, lo un sobre l’altre de peus drets i a sobre dels dos homes, un noi a peus dret” (Palomar, 2002, 18).
A la Selva del Camp, l’any 1815, hi van actuar “los nois dels ball de valencians” i el 1819 “los xiquets dels valencians” (St Antoni, 1806). Observeu com aquests noms prefiguren l’expressió “Xiquets de Valls”, barrejada encara amb “valencians”. No sabem segur si encara era un ball de valencians o ja l’hem de considerar una colla castellera. En qualsevol cas, la participació de canalla és ben explícita.
Conclusió
Els balls de valencians que actuaren abans de les primeres colles castelleres van seguir tres models diferents, respecte a la canalla:
En un període que va des de l’any 1687 fins al 1753, com a mínim, el ball estava format per un grup de vuit a deu balladors. Feien la campana i possiblement altres torres humanes no massa altes. No s’hi ha trobat cap indici de la participació de canalla.
El segon model organitzatiu l’hem trobat a Reus a partir de 1724. Hi havia dos grups o més (cadascun amb 8 balladors, com a mínim), però no competien entre ells sinó que, segurament, estaven organitzats com una sola colla. L’augment de persones i la participació de balladors de diferents edats no s’aprofità per a fer torres humanes dignes de ser recordades.
L’any 1770 trobem el primer “castell de sis sostres”. Les notícies posteriors testimonien repetidament la participació de canalla en el ball de valencians: “mancebos” (Vilafranca 1786), “noys” (Valls 1791), “niño” (Lleida 1802), “noi” (Tarragona 1794, Vilafranca, 1805, Reus 1810), “nois” (la Selva 1815) i “xiquets” (la Selva 1819).
Podem afirmar, per tant, que la canalla participava al ball de valencians des de l’any 1786 o, possiblement, des del 1770. De fet, l’actuació d’aquell any a l’Arboç va ser tan excepcional que mereix un estudi detallat.
BIBLIOGRAFIA
AADD (2017) Enciclopèdia Castellera. Valls: Cossetània.
Amades, J (mecanoscrit) “Els Xiquets de Valls: estudi històric i etnogràfic dels castells” Barcelona: Biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya
Amades, J (2001) Els Xiquets de Valls. Tarragona: el Mèdol.
Amat, R (1987) Calaix de sastre II: 1792-1794 Barcelona: Curial
Andreu, P (1933) “Un concurs de cobles, balls i músics, a Tarragona, durant les festes de Santa Tecla de l’any 1687”. A: La Cruz, 23 de setembre.
Bofarull, J (2007) L’origen dels castells. Valls: Cossetània.
Bofarull, J (2009) “Un carro gros cum laude”. A: webcasteller.cat [última consulta: 14-3-2021]
Bofarull, J (2011) “Els primers passos dels folres”. A: Castells, 40, 31-33
Bofarull, J (2014) “El ball de valencians a la Selva del Camp fins al 1853”. A: Caramella, 30, 105-109
Bofarull, J (2018) “Gregori Rabadà, l’organitzador del primer ball de valencians conegut”. A: Cultura, 803, 12-15
Català, P (1979-1981) Món Casteller Barcelona: Dalmau
Català, P (1999) “Als orígens dels castells”. A: Cultura, 596, 36. Valls: AAEET.
Cervelló, À (2017) Els Orígens del fet casteller: del ball de valencians als Xiquets de Valls (del segle XVIII al 1849). Valls: Colla Vella i Cossetània.
Coromines, J (1980-2001) Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial-La Caixa
Ferrando, P (2001) “L’Arboç, 1770: l’Atapuerca del fet casteller penedesenc”. A: Foc Nou, 66, 18-20
Galan, L (2021) “Enxaneta, el nom del primer nanosatèl·lit de la Generalitat, que s’enlairarà el 20 de març”. A: ccma.cat [última consulta: 14-3-2021]
Guix, JM (1941) Historia Parroquial de Argentera. Reus: Tipografia Rabassa
IEC (2007) Diccionari de la llengua catalana Barcelona: Edicions 62-Enciclopèdia Catalana (segona edició).
Milà, M (1895) “Orígenes del teatro catalán”. A: Obras Completas, volum VI. Barcelona: librería de Álvaro Verdaguer.
Miralles, E (2002) “Algunes notícies antigues (més o menys conegudes) sobre els balls de la Festa Major (3)”. A: El 3 de vuit 13 de setembre, 10
Morant, J (1967) Història dels castells Tarragona: l’autor
Morant, J (1980) La festa popular de Santa Tecla del 1687. Tarragona: Ajuntament.
Palomar, S (2002) El ball de valencians a Reus, al Baix Camp i al Priorat. Reus: Carrutxa.
Sabaté, A (1989) “Notícia del nostre desaparegut Ball de Valencians”. A: El Figarot, 8 i 9, 8 i 9. Vilafranca: Castellers de Vilafranca.
Tapia, N (2015) L’últim castell. Barcelona: Ed. la Plana
Tarragó, F (1948) “La moixiganga y el ball de la torre en Lleida”. A: Ilerda, 10-11, p. 129-153.
Viaplana, G (1927) Notes històriques de la parròquia i vila d’Arboç. L’Arboç: la Badalota.
Vilar, J (1693) Glorioso triunfo de… Santa Tecla. Barcelona: Rafael Figueró
Conversa telefònica amb Agustí Vallés Carmona, 2021
Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
Llibre de la Confraria de Sant Antoni, la Selva del Camp, 1806