Un dels textos més coneguts sobre el ball de valencians l’escrigué mossèn Gaietà Viaplana en les Notes històriques de la parròquia i vila d’Arbós. Explica que el dia 22 de gener de 1770, a l’Arboç, es va inaugurar una capella dedicada al santíssim sagrament. “Prèviament concertats vingueren els balls dits valencians, el del Catllar, que féu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina es reputà pel millor; el de La Riera, el del Vendrell i de Sta. Margarida dels Monjos” (Viaplana, 1927, 217). Aquesta notícia s’ha copiat i repetit diverses vegades, però fins ara no s’ha estudiat amb suficient profunditat. El propòsit d’aquest text és investigar com devia ser aquell “castell de sis sostres”.
La primera qüestió que cal aclarir és qui va participar en aquella actuació. El text ho diu ben clar: quatre colles de balls de valencians. Alguna gent les ha considerat les primeres colles castelleres, però és un error: cap d’aquests grups, ni tan sols el del Catllar, no es va convertir en una colla castellera, sinó que van desaparèixer.
El text de Gaietà Vilaplana no relata tota l’actuació, només destaca la fita més extraordinària: el castell de sis sostres. Altres documents anteriors i posteriors expliquen que, al segle XVIII, els balls de valencians ballaven i feien torres humanes; concretament castells, torres, pilars, figueretes i passeigs de gegantets (Bofarull, 2010).
Pere Ferrando i Salvador Arroyo (2001, 20) van suggerir que podia tenir una estructura amb quatre persones per pis (4+4+4+3+2+1), sense explicar en què es basaven. Nosaltres anirem poc a poc, analitzant les característiques d’aquesta construcció humana, i veurem què podem saber i què no.
Ball de valencians de Tarragona
Les primeres construccions humanes del ball de valencians
La cita més antiga que descriu una construcció humana a Catalunya és de Tarragona, l’any 1692: “Ni dexava de ser muy notado el [dance] que entre bueltas cruzadas, y varias mudanças formava una campana puestos sus dançantes de pies unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshazer otra vez la campana” (Villar, 1693, 149). Suposem que es tracta d’un ball de valencians i que feia una construcció humana igual o molt semblant a la campana que encara avui fan els Negrets de l’Alcúdia, amb quatre baixos, tres segons i un enxaneta (4+3+1), que baixa pel mig, despenjant-se com el batall d’una campana.
S’ha conservat un manuscrit que descriu unes festes celebrades a Barcelona l’any 1734 amb l’actuació del “ball dels bastons, dels pastors, de la piràmide i d’altres que s’usen en el camp de Tarragona” (Amades, 2001, 18). Aquest “ball de la piràmide” podria ser un ball de valencians, però no podem descartar altres interpretacions.
La tercera cita històrica, i la més clara, que explica que els balls de valencians feien torres humanes, és la de l’Arboç, l’any 1770. És la notícia més antiga que parla d’una construcció humana de sis pisos d’alçada.
Campana dels Negrets de l’Alcúdia
La torre i el castell
Diversos textos expliquen que el ball de valencians feia “torres” (i també “torretes” i “torrots”). Cal no confondre-les amb el castell de dos persones per pis que, al Penedès, s’anomena “torre”. En els balls de valencians, la torre era una construcció humana amb un número decreixent de persones per pis:
“A mesura que creix en alsaria van sent menys los homes, fins que arriban á ser no mes que dos y despés un y sobre d’eix darrer s’hi enfila un noyet, lo qui al trobarse sobre l’esquena del mes alt que s’está ajupit, fá una figuereta y béu cap per avall ab un porró” (Briz, citat a Català, 1979-1981, I, 128).
“sis homes se junyeixen (…) cuatre s’atreveixen damunt de les espatlles dels braus aguantadors y tres, que ja es preparen (…) ja puja un nin dolcíssim” (Català 1979-1981, I, 338).
“Un groupe compact et serré en forme la base, au-dessus de laquelle montent, selon la hauter qu¡on veut donner à l’édifice, quatre, six ou huit hommes qui forment un premier pilier; d’autres piliers se superposent, composées d’un nombre d’hommes qui va en diminuant, jusqu’au faîte, formé par un enfant” (Orfeó Català, 1914; Bofarull, 2006, 70-71).
“estava formada per quatre pisos, cada un dels quals era integrat pel següent nombre d’homes: el Piló (els baixos) per vuit o deu; el segon, per tres; el tercer, per dos; i el quart, o cim, només pel «jinete»” (Solsona 2010, 209; Català, 1979-1981, I, 64).
També fan torres la muixeranga d’Algemesí (4+2+1+1) i el ball de Varetes del Forcall (5 o 6+3+1). Així mateix, es poden considerar torres el “pilón” de la Mogiganga de Titaguas (6+3+1) i la “campana” dels Negrets de l’Alcúdia (4+3+1), que hem mencionat abans.
El castell és una construcció humana diferent. Joan Mañé i Flaquer (1853) va explicar que “el castell tiene tres hombres por base y el todo forma una pirámide triangular”. Ben entrat el segle XX, un article explicava les nocions necessàries per a veure els castells: “Si el conjunt es forma de tres pilans és el castell pròpiament dit” (Valero, 1929, 76). També els Dansants de Peníscola fan un “castell” amb tres dansants per pis (3+3+1). Els Xiquets de Valls van descartar la torre i van escollir el castell, per això se’ls va anomenar “castellers” (Bofarull, 2006, 137).
El castell dels Dansants de Peníscola
La participació de canalla
En una festa a Reus, l’any 1733, hi van actuar tres balls de valencians locals “els grans, els mitjans i els petits” (Palomar, 2002, 14), però sembla que la participació de canalla no es va aprofitar per a fer cap construcció humana extraordinària.
En canvi, a partir de 1770, són bastant freqüents les referències a nens que participen en les construccions humanes del ball de valencians: “mancebos” (Vilafranca, 1786), “noys” (Valls, 1791), “niño” (Lleida, 1802), “noi” (Tarragona 1794, Vilafranca, 1805 i Reus 1810), “nois” (la Selva, 1815) i “xiquets” (la Selva, 1819) (Bofarull, 2022a). Això ens indica que l’actuació de l’Arboç va ser una de les primeres en què hi va participar la canalla i l’assoliment del primer castell de sis pisos hi podria estar relacionat, tal com ja sospitaven Ferrando i Arroyo (2001, 20).
L’acotxador constitueix el penúltim pis dels castells (excepte als pilars). La seva posició és força peculiar, perquè és l’únic casteller que no es col·loca dret, de manera que resulta difícil justificar que es compti com un pis. En canvi, la muixeranga d’Algemesí corona les seves figures amb un pilar de dos format per un xiquet (que correspon a l’enxaneta) i, sota seu, l’alçador, que es posa dret. Creiem que aquesta podia ser la solució tècnica dels balls de valencians al segle XVIII.
La posició d’alçador és molt fràgil, necessita força tècnica i, per tant, assaig. Moltes danses tradicionals només actuen a la seva festa major i assagen pocs dies abans. Però al segle XVIII, alguns grups de ball de valencians van començar a actuar en pobles propers al seu, com les quatre colles que van anar a l’Arboç. Això vol dir que aquells balls de valencians ja tenien el concepte de “temporada”, és a dir, un període més llarg d’activitat, amb diverses actuacions i, segurament, assajos.
Amb tota seguretat, l’enxaneta d’aquell castell no va fer l’aleta amb una sola mà, sinó que el va carregar obrint els dos braços. Aquesta posició és la més comuna en exercicis d’equilibri gimnàstics, de circ o tradicionals, com la muixeranga valenciana, segurament antecessora del ball de valencians. També es veu en les fotografies de castells més antigues que es coneixen, al segle XIX (Bofarull, 2020).
Resulta molt aventurat dir si aquell castell tenia dosos (3+3+3+2+1+1) o no (3+3+3+3+1+1). Els dosos es diferencien del tronc perquè sempre són dos i poden anar a la rengla o enxarrancats (Bofarull, 2022b). Als castellers, el pis de dosos ens sembla imprescindible, però aquesta opinió pot estar condicionada per la nostra experiència personal. A la segona meitat del segle XIX, la Moixiganga d’Igualada feia pilars i castells: “Las construcciones de tres y cuatro hombres de base en cada piso llegaban hasta los seis pisos de altura total con la salvedad de que el Pom de Dalt, carecía de los habituales «dosos». El cuerpo principal de sus Tres i Quatres de Sis constaba, a pesar de esta particularidad, de los mismos pisos que los actuales Tres y Quatres de Set” (Valls, 1973).
(Violant, 1959)
El número de balladors, la pinya i l’uniforme
Les primeres notícies històriques del ball de valencians indiquen que aquest ball tenia pocs balladors. L’any 1687, el ball de valencians de Bràfim estava format per “Gregori Rabada, ab nou companys”; el 1706, el ball de valencians de Reus cobrà, entre altres, “8 parells de sabatas”; el ball de valencians de l’Argentera, el 1753, recità nou parlaments. Les danses del seguici popular del Camp de Tarragona, com el ball de bastons, gitanes, etc. estan pensades per a 8 balladors. Les colles poden incloure un o dos balladors més, com a substituts. Aquells primers balls de valencians, amb pocs balladors, podien fer petites construccions humanes com la campana, però és difícil que arribéssin als quatre pisos; en cap cas no podien fer una pinya de tamany raonable.
En canvi, quan l’any 1801 alguns vallencs ajudaren al ball de valencians d’Alcover, creiem que es van posar a la pinya; el 1802 van actuar a Lleida dos balls de valencians amb trenta homes cadascun, la majoria dels quals devien fer pinya; el mateix any, una crònica de Tarragona explica que, encara que caiguéssin, era “remotísimo el peligro”, cosa que no es podria dir si haguéssin caigut a terra. Al principi del segle XIX, la dida del general Prim “feya de crossa quant els xiquets ensajaven las torres” (Gras, 1907, 9; Català, 1979-81, I, 80). Amb la pinya passa una cosa semblant que amb la canalla: en trobem notícies després de 1770, però no pas abans. Per tant, sembla que el castell de l’Arboç fou el primer, o un dels primers, amb pinya (Bofarull, 2011).
Un castell com aquell hauria de tenir, en cada rengla, com a mínim, el baix, un agulla, tres mans, dos vents i dos parells de laterals. Això vol dir que la pinya hauria d’estar formada per 33 persones o més. Si hi sumem les 6 del tronc i els 4 (o 5) del pom de dalt, arribem a 43 (o 44). Encara que l’últim cordó no fos de la colla, el ball de valencians del Catllar havia d’estar format per més de 30 persones.
El ball de valencians portava un uniforme semblant al del ball de bastons, però els castellers no se’n van posar fins ben entrat el segle XX (Güell, 2017, 238-245). Resultava un cost assequible mentre el grup estava format per vuit o deu balladors, però 30 uniformes ja costen bastants diners. A més, si els membres d’altres colles o persones del públic es posaven a la pinya, els uniformes ja no lluïen tant. Creiem que els balls de valencians van deixar de portar uniforme quan va augmentar el nombre dels seus components i van començar a fer pinyes; poc després de 1770.
L’alçada i la dificultat
És bastant fàcil calcular l’alçada d’aquest castell: si l’aixecador estava dret, el castell tenia la mateixa alçada que un 3 de 7. L’aixecador havia de tenir la força suficient per a aguantar l’anxaneta, per tant era clarament més pesat que els acotxadors actuals. Això vol dir que la part de dalt del castell pesava més i, per tant, tots els pisos havien d’estar més reforçats. Aquell era el castell més alt i difícil de tots els que s’havien vist fins aquell moment. L’admiració que va despertar fou unànime.
No podem descartar totalment l’opció que l’acotxador ja es quedés acotxat. Si fou així, aquell “castell de sis sostres” es féu amb un pom de dalt de transició: l’enxaneta era més petit que l’acotxador i pujava damunt dels ronyons d’aquest (Bofarull, 2006, 148). Les posicions dels dosos i de l’acotxador també serien lleugerament diferents a les actuals, però aquell “castell de sis sostres” seria bastant semblant a un 3 de 6 actual. Als castellers d’avui en dia, un 3 de 6 no ens sembla res extraordinari, però ens l’hauríem de mirar amb els ulls dels espectadors de l’any 1770, que no n’havien vist mai cap.
Conclusions
L’actuació de quatre balls de valencians a l’Arboç, l’any 1770, és una de les més interessants de tota la història dels balls de valencians. Pel que sabem, s’hi va alçar el primer castell de sis pisos. El va fer un ball de valencians, però hi podem observar alguns canvis importants, tant en l’organització de la colla com en la tècnica del castell: l’augment de l’assaig; l’actuació fora del propi poble; la participació de la canalla; la formació de la pinya; l’elecció del “castell”; l’augment de la seva alçada; la distinció d’una colla com a “millor” que les altres; etc. Totes aquestes novetats assenyalen el camí perquè els balls de valencians es converteixin, al cap de pocs anys, en els actuals castellers.
La dolçaina, una muixeranga semblant al “castell de sis sostres” del 1770. Fotografia: M. Martí.
BIBLIOGRAFIA
Orfeó Català (1914) Orfeó Català de Barcelone: París 1914 (Programa)
Vilar, J (1693) Glorioso triunfo de la esclarecida virgen, apóstol, é invicta protomártir Santa Thecla, patrona de la … Ciudad de Tarragona. Barcelona: Figueró
Bofarull, J. (2006) L’origen dels castells Valls: Cossetània
Bofarull, J. (2010) “Anàlisi tècnica de l’origen dels castells”. A: Castells, 31, 24-25
Bofarull, J. (2011) “Els primers passos dels folres”. A: Castells 40, 31-33
Bofarull, J. (2016) Les muixerangues valencianes. Benicarló: Onada
Bofarull, J. (2020) “L’origen de l’aleta”. A: <festes.org>
Bofarull, J. (2022a) “Castells o balls de valencians sense canalla?”. A: <portalcasteller.cat>
Bofarull, J. (2022b) “Les normes fonamentals de les estructures castelleres”. A: <castells.cat>
Català, P. (1979-81) Món casteller. Barcelona, Dalmau, II volums.
Ferrando, P. i S. Arroyo (2001) “L’Arboç, 1770: l’Atapuerca del fet casteller penedesenc”. A: Foc Nou, 66, 18-20
Gras, F. (1907) Lo general Prim: Recorts de sa vida política y militar. Reus: Vidiella y Casas
Güell, X. (2017) “La Renaixença castellera”. A: Enciclopèdia castellera I, 202-256
Mañé, J. (1853) “Fiesta Popular”. Al Diario de Barcelona, 8 de setembre, 6375-6377
Solsona, L. (2010) Geni casteller: Articles de recerca històrica castellera. Valls: Cossetània.
Valero, J. (1929) “Quatre nocions per a veure els castells”. A: Quaderns Mensuals d’Acció. Vilafranca; VIII, 74-76.
Valls, M. (1973) “Historia castellera de Igualada”. A: Diario de Barcelona, 20 de setembre, 8
Viaplana, G. (1927) Notes històriques de la parròquia i vila d’Arbós. L’Arboç: edició de Badalota.
Violant, R. (1959) Etnografia de Reus i la seva comarca V. Reus: Rosa de Reus.