L’origen dels castells és un debat que va fer córrer molta tinta, però s’ha arribat a l’acord que provenen del ball de valencians. El següent pas seria investigar la possible relació d’aquest ball amb les muixerangues valencianes. Fa poc temps, Pau Pertegaz va anar encara més enllà, amb una hipòtesi tan audaç com verosímil: Pertegaz (2021) va situar l’origen de la muixeranga en els negres que, des del segle XV, eren portats al Regne de València com esclaus. El tràfic d’esclaus negres cap a la península Ibèrica fou superat, poc després, pel seu enviament cap a Amèrica, molt superior en nombre. Possiblement per això, la ruta de la península és menys coneguda, tot i ser igual d’inhumana.
En algunes regions de l’Àfrica encara es practiquen danses com l'”atilogwu”, amb acrobàcies i torres humanes, que podrien ser els antecedents més remots de les muixerangues valencianes, els balls de valencians i els castells. Aquesta teoria té dues proves molt favorables en les danses i torres humanes dels “Negrets” d’alguns pobles del País Valencià i els “Negritos” d’alguns llocs del Perú.
Els Negrets al País Valencià
Al poble de l’Alcúdia (Ribera Alta) s’ha conservat la tradició dels Negrets. Si es confirma l’origen negre de les muixerangues, els Negrets no serien, simplement, una muixeranga diferent, sinó una relíquia de gran antiguitat. El seu estudi ha resultat molt fructífer per a la correcta interpretació d’alguns documents històrics, com veurem.
L’actuació dels Negrets de l’Alcúdia té dues parts antiquíssimes: el ball i la campana. La campana és una torre humana de tres altures (4+3+1) en la qual el ballador que puja al capdamunt es despenja pel mig, com el batall d’una campana.
La música de dolçaina i tabalet acompanya els Negrets amb dues melodies: una per a la campana i l’altra per al ball. La música que acompanya el ball té una lletra que no es canta a les actuacions, però sí als assajos. Això resulta estrany perquè la majoria de balls, a l’actuació, exhibeixen tots els seus recursos, mentre als assajos acostuma a faltar-ne algun (vestuari, música, etc). En aquest cas, sembla que s’amagui o se censuri la lletra de la cançó, que diu:
“Pobret negret, pobret negret,
que menges figues en Massalet.
Pobret negret, pobret negret,
que menges figues en Massalet.
Xiriviriví corona, xiriviriví capell
xiriviriví com balla, el teniente coronel.
Animalot, animalot,
ara que vénen les figues,
ara t’has mort,
ja t’han fotut, ja t’han fotut,
que t’han ficat dins l’ataüt,
doneu-li terra, doneu-li terra,
i colgueu-lo prompte,
i digueu-li a l’amo
que traga el compte.
Qui paga açò?
El qui plora”.
Com va escriure Oreto Trescolí (2006, 240), aquests versos fan al·lusió als estaments privilegiats de l’antic règim: la monarquia, l’Església i la noblesa (militars). La cançó també menciona l’obligació que tenien les confraries d’enterrar els seus membres (Pertegaz, 2021).
La dansa dels negrets també es balla o ballava a Alzira i Picanya, i en alguns pobles de la comarca dels Ports: el Forcall, Culla, Sorita i la Mata (Puerto, 1956; Bofarull, 2016 i Carceller, 2020). És especialment interessant el cas del Forcall, on l’actual dansa dels varetes (bastonets) culmina amb l’alçament d’una torre humana. El ball de negrets s’hi havia ballat, com a mínim, des de l’any 1721 i fins poc abans del 1886, quan “La danza de negritos se suspendió” (Eixarch, 1994, 263 i 396).
A Sorita, s’hi havia ballat una dansa d’esclaus: “La dansa dels Esclaus eren un grup de xiquets agafats a una cadena grossa i anaven seguint la imatge de la Mare de Déu del Carme, perquè no tenien la de la Mercè, dirgits per un home gran, vestit de moro” (Monferrer, 1983, 55). Aquesta dansa guanya interès si, com sembla, els negres eren o havien sigut esclaus.
Els esclaus negres a Barcelona
A l’edat mitjana, Barcelona era un important mercat d’esclaus. Alguns eren sarraïns capturats en la conquesta del Regne de Granada o al nord d’Àfrica; altres eren eslaus del nord-est d’Europa, turcs, etc. També hi havia negres procedents del centre d’Àfrica i que eren venuts als mercats de la ciutat de Barqa (Líbia). L’any 1483 es documenta la primera venda d’un esclau negre procedent de la ruta atlàntica. Al cap de pocs anys, la majoria d’esclaus negres de Barcelona ja procedien d’aquesta ruta. Fins el 1516, se n’han documentat uns 600 a Catalunya, la gran majoria al cap i casal (Armenteros, 2015).
Els negres que, al principi de l’edat moderna, vivien en ciutats, es van organitzar en confraries. Aquestes associacions tenien una legitimació religiosa, però feien una funció social molt important, ja que cuidaven els seus confrares ferits o malalts, i enterraven els morts. Això era especialment important en el cas dels negres, que tenien dificultats per a mantenir els lligams familiars i sovint eren allibertas en la seva vellesa, quan la seva força de producció estava pràcticament esgotada. En aquest sentit, resulta il·lustratiu el cas de Martí Sabata, que havia estat esclau de l’arxipest de Daroca i que al seu testament (1493) no va llegar res a cap institució religiosa però, en canvi, es va preocupar de pagar el deute que tenia amb la confraria (Armenteros, 2015, 382).
La primera confraria de negres es fundà a Barcelona, sota l’advocació de Sant Jaume, l’any 1455 (per tant, els seus fundadors provenien de la ruta mediterrània). Aquesta primacia és disputada per la fundació, per l’arquebisbe de Sevilla, d’una casa-hospital per a negres desvalguts, l’última dècada del segle XIV. Ara bé, hi ha una diferència substancial entre una obra de caritat feta per un privilegiat i una confraria en què els negres s’organitzaven i, fins a cert punt, s’empoderaven. Posteriorment es crearen confraries de negres a València, Dènia, Palerm, Messina, etc. (Armenteros, 2015, 383-404). També hi havia confraries mixtes (amb confrares blancs i negres), com la de traginers de Santa Eulàlia, de Barcelona.
Aquestes confraries eren una via d’integració dels negres en la societat. Algunes confraries de negres participaven en les festes de les seves ciutats amb música, danses i, alguna vegada, amb torres humanes. Aquestes comparses podrien ser les precursores de les muixerangues valencianes i, per tant, un antecedent indirecte dels castellers. Les ordenances fundacionals de la confraria de Sant Jaume de Barcelona afirmen que els negres ja havien participat a la processó del Corpus abans de 1455, cosa que no és del tot segura. Aquell any hi varen participar, amb tota seguretat, però mesos més tard els van prohibir tornar-hi.
L’any 1464 els esclaus de la confraria dels barquers van participar en una processó amb la cara pintada de colors vistosos (blanc, vermell, verd i blau). L’any 1508, les primeres confraries de la processó del Corpus eren les dels orfes i contrafets, i la dels negres. El principi de la processó és el lloc més allunyat de la relíquia, el menys solemne. Encara avui en dia, a Algemesí, la muixeranga és el primer grup festiu de la processó de la Mare de Déu de la Salut. Durant bona part del segle XVI, la companyia de timbalers de Barcelona va ser formada per percussionistes negres (Armenteros, 2015, 397-401).
Però l’any 1579, el rector i alguns feligresos de la parròquia de Sant Jaume van desposseir la confraria de negres del lloc que ocupaven a la parròquia i la festa del sant. Ivan Armenteros (2015, 401-402) ho presenta com un “conflicte”, però creiem que s’hauria de considerar, simplement, una agressió. Les autoritats, entre les quals el bisbe de Barcelona, van sentenciar contra els negres en el que es pot qualificar com una prevaricació racista.
Investigar les pàgines més fosques de la nostra història ens porta a reflexions autocrítiques molt necessàries. En aquest sentit, són tan oportuns els comentaris de Pau Pertegaz contra la inhumanitat del tràfic d’esclaus com les d’Ivan Armenteros contra el racisme de la societat catalana en l’edat moderna. També resulta interessant observar com els esclaus i lliberts negres s’organitzaren en confraries i participaren en festes, no pas per a guanyar diners, sinó per a ser acceptats com a ciutadans iguals que els altres. Aquest anhel de dignitat i fraternitat és ben emotiu.
Uns Negrets a Tortosa (1585)
La millor descripció d’una comparsa de negres en unes festes d’època moderna a Catalunya la féu pública Raul Sanchis, el 2015 (Carceller, 2020). L’any 1585, Felip II va visitar la ciutat de Tortosa, que el va rebre amb festes: “Otra confradía sacaba unos negrillos muy bien hechos, en umbros de otros, los cuales ó sacaban su lengua ó echaban higas para mover á los que estaban presentes al riso” (Cock, 1876, 186).
Aquesta notícia és molt remarcable, tant per la seva antiguitat com perquè descriu inequívocament una confraria o comparsa de negres amb torres humanes i comportaments burlescos. Aquests són dos dels quatre components que caracteritzen les muixerangues valencianes tradicionals (Bofarull, 2016). És possible que també ballessin; en canvi, sembla que l’element religiós s’hi afegí més tard.
Dues Danses de Negres a Madrid (1609 i 1611)
Als arxius de Madrid s’ha trobat un document de l’any 1609, que deia: “Obligación de Luis Monzón, de sacar para la fiesta del Corpus de Madrid una danza de música de negros y galanes la qual ha de llevar ocho personas que signifiquen ocho maesos. Además se obliga a sacar otra danza (…)” (Pérez, 1901, 391). Dos anys més tard, un contracte semblant deia: “Otra [obligación] de Luis Monzón para sacar dos danzas; una de Los Negros, que es de cascabel, y otra de música (…)” (Pérez, 1901, 394).
Aquestes danses eren considerades “de música” i “de cascabel”, és a dir, de les que ara diem “del seguici popular”. Totes dues les va organitzar un tal Luis Monzón, un mestre de danses que, entre els anys 1603 i 1635, va organitzar fins a 5 danses per a la festa del Corpus (Portús, 1993, 298-300). Per tant, no es tractava de danses organitzades per una confraria de negres, sinó de danses de tema exòtic, ballades per castellans disfressats de negres.
Absència de Negres a València (1623)
L’any 1623 es van celebrar a València unes festes dedicades a la Immaculada. Una relació festiva descriu l’inici de la processó amb aquestes paraules: “Empeçaron pues en nombre de Dios, y de la immaculada Concepcion, a sol·licitar los muchachos nueva confusion, con palmadas, y gritos extraordinarios: y fue pensado que venian los Negros con su pendon, que de ordinario en semejantes processiones eran los primeros. No salieron en esta: y parecio muy bien, que fiesta de principio tan blanco, no le tuviera de negros” (Fiestas en Valencia, 40).
Curiosament, aquest text no documenta la presència, sinó l’absència dels negres en aquella processó, però recorda la seva participació en processons com aquella, en dates anteriors. L’ostentació pública del penó indica que no era una simple comparsa, sinó una confraria. Més amunt ja hem indicat el valor simbòlic de ser el primer grup de la processó.
Uns Negrets a Valls (1635)
El Diccionari de la Dansa defineix el ball dels Negrets amb aquestes paraules: “Nom d’una comparsa que concorregué a una processó de pregàries demanant pluja feta a la ciutat de Valls l’any 1635. També tenim indicis d’haver existit per terres de Lleida, potser a la mateixa capital, una comparsa amb aquest mateix nom formada per varis minyons emmascarats simulant negres, que ballaven una dansa especial” (Pujol i Amades, 1936, 347).
Gràcies a la col·laboració de Gerard Picó, hem pogut saber que el diumenge 20 de maig del 1635, es celebrà a Valls una processó d’agraïment per la pluja, amb “los balls següents: un [ball pagat pel gremi] dels Blanquers de Pastors, altre dels Calsaters de las espases, altre dels Vells dels Sabaters, altre dels Bastons que vingué de Vila-rodona, y altre dels Negrets” (Llibre de la Mare de Déu del Lledó, APC).
Si no hi ha cap error, el ball de negrets es va ballar a Valls dues vegades amb pocs dies de diferència: primer per a demanar la pluja i després per a agraïr-la. Per altra part, queda pendent confirmar la presència de negrets a Lleida o voltants, que aquest diccionari menciona d’una manera molt inconcreta.
Un ball de la campana a Tarragona (1692)
A Tarragona, l’any 1692, es celebraren unes festes on “Ni dexava de ser muy notado el [dance] que entre bueltas cruzadas, y varias mudanças formava una campana puestos sus dançantes de pies unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshazer otra vez la campana” (Villar, 1693, 149). Durant molts anys, aquesta “campana” es va confondre amb una “torre” o un “castell”. La seva interpretació correcta només fou possible quan es comparà amb la dels Negrets de l’Alcúdia (Bofarull, 2007, 122).
El ball de la piràmide a Barcelona (1734)
S’ha conservat un manuscrit que descriu unes festes celebrades a Barcelona l’any 1734 amb l’actuació dels “ball dels bastons, dels pastors, de la piràmide i d’altres que s’usen en el camp de Tarragona” (Amades, 2001, 18). És possible que l’expressió “ball de la piràmide” no sigui el nom propi de cap ball, sinó una breu descripció. Es podria tractar d’un ball de negrets, de valencians o algun altre.
Una partitura a Tarragona (1880)
Ramon Bonet, organista de la catedral de Tarragona (Bonastre, 1999), va publicar, vers l’any 1880, un llibre titulat “La gaita y el tamboril: colección de 30 cantos populares y pastoriles”. Tal com anuncia el títol, el llibre aplega una trentena de partitures entre les quals hi ha melodies de festa major, com les dels gegants de Tarragona, Reus i Valls; dos de balls de gitanes; tres de balls de bastons; altres dels balls de moros i cristians, de nans, de Santa Tecla i de Sant Joan. Hi ha una canço titulada “Las Torres”, que és una versió antiga del toc de castells i que actualment s’utilitza per acompanyar el ball de valencians de Tarragona. Altres cançons resulten difícils d’interpretar: “Canción al niño Jesús”, “Canción Popular muy Antigua”, “Estudiantina”, “Canción Moderna”, “Gaita Gallega”, “Canto Pastoril”, “El Carnaval de Venecia”, “Fandango”, “Jota Aragonesa”, “Miscelánea”, etc.
Alguns folkloristes tenien una visió molt determinada del que consideraven la “societat tradicional” i, quan recollien mostres de “cultura popular” seleccionaven el que consideraven adequat, però n’excloeïen el que consideraven inadequat. El llibre de Ramon Bonet no segueix aquest mètode, cosa que dificulta l’anàlisi de les cançons, per la seva gran diversitat temàtica i d’estils.
La partitura número 19 d’aquest recull porta per títol “Canción ¡Pobre negrito, qué triste está!”. El llibre no ens dóna cap informació sobre el lloc on es va recollir, ni qui la interpretava, amb quins instruments, quina acte acompanyava, si es considerava una música tradicional o de moda, si tenia lletra seriosa o burlesca, en català o en castellà, etc.
Amb tan poca informació, seria imprudent embrancar-nos en conjectures sobre aquesta música. Enlloc d’això, ens vam proposar recuperar-la. En les passades festes de Santa Tecla, es va tornar a interpretar, a Tarragona, després de molt de temps (potser un segle).
Conclusions
És possible que la muixeranga valenciana tingués el seu origen en les danses i torres humanes tradicionals dels negres que foren portats com esclaus al Regne de València i a Catalunya.
Les danses de negrets es ballen i s’havien ballat en diferents pobles valencians: l’Alcúdia, Alzira, Picanya, el Forcall, Culla, Sorita i la Mata, com a mínim.
La dansa dels Negrets de l’Alcúdia resulta molt útil per a interpretar alguns documents històrics.
A Catalunya s’havia perdut el record dels balls de negrets, però hi ha alguns documents que el relacionen, com a mínim, amb Tortosa i Valls.
El ball de negrets podria enriquir (i complicar) l’arbre genealògic dels nostres castells.
Bibliografia
Amades, J. (2001) Els Xiquets de Valls. Tarragona: El Mèdol (2 edició)
Bonet, R. (1880) La gaita y el tamboril: colección de 30 cantos populares y pastoriles. Barcelona: Vidal e hijo y Berrareggi.
Bofarull, J. (2007) L’origen dels castells. Valls: Cossetània.
Bofarull, J. (2016) Les muixerangues valencianes. Benicarló: Onada.
Carceller, K. (2020) “Els Negrets del Forcall (els Ports)”. A: Saó. València.
Bonastre, F. (1999) “Bonet Vallverdú, Ramón”. A: E. Casares Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana. Madrid, SGAE. Volum II, pàgines 613-614.
Cock, E. (1876) Relación del viaje hecho por Felipe II, en 1585, á Zaragoza, Barcelona y Valencia. Madrid: Aribau y Compañía.
Eixarch, J. (1994) Forcall: Trabajos Históricos 1966-1993. Forcall: Ajuntament.
Ferrer, C. i J. Sabater (1986) Forcall. Lugares, gente, historia. Santa Coloma de Cervelló: els autors.
Llibre de la Mare de Déu del Lledó, de Valls. Arxiu Provincial dels Caputxins, Barcelona (Recerca: Gerard Picó)
Monferrer, À. (1997) Els endimoniats de la Balma. València: Consell Valencià de Cultura.
Nicolas, I. (1623) Solenes y grandiosas fiestas que … Valencia ha hecho por el nuevo Decreto… en favor de la inmaculada Concepcion de Maria. Impremta de Pedro Patricio Mey
Pedrell, F. (1897) Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música. Barcelona: Berdós i Feliu.
Pérez, C. (1901) “Nuevos datos acerca del histrionismo en España en los siglos XVI y XVII”. A: Revista Española, Madrid.
Pertegaz, P. (2021) “Les arrels negres de la muixeranga”. A: Saó. València.
Portús, J. (1993) La antigua procesión del Corpus Christi en Madrid”. Madrid: Comunidad Autónoma.
Puerto, G. (1 956) Danzas procesionales de Morella y el Maestrazgo. Ed. F. Monroy Colón.
Pujol, F. i J. Amades (1936) Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Barcelona: Fundació Rabell
Trescolí, O. i G. Porras (2006) Velles i novelles: L’Alcúdia i les festes de la Mare de Déu de l’Oreto. L’Alcúdia: Ajuntament.
Villar, J. (1693) Glorioso triunfo de… Santa Tecla, patrona de la… Ciudad de Tarragona. Barcelona: Rafael Figuerò.